convulsions

José Cabañas González. Nascut a Lleó l’any 1955, la seva vida transcorre a Jiménez de Jamuz (Lleó) fins que el 1972 es trasllada a Barcelona, on es diploma en Enginyeria Tècnica Industrial. Des de l’any 1985 treballa com a funcionari. Resideix a Ourense des del 1988.

Net i nebot de dos dels nombrosos assassinats i desapareguts pel franquisme al seu poble d’origen, és membre des de l’any 2002 de l’ARMH (Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica), i, des de l’any 2009, de l’AERLE (Associació d’Estudis sobre la Repressió a Lleó). Des de 1998 participa activament en iniciatives diverses de recuperació i de difusió de la memòria històrica en àmbits variats. Ha publicat amb Ediciones del Lobo Sapiens la versió castellana de Convulsions i els seus dos llibres anteriors: La Bañeza 1936. La vorágine de julio. Golpe y represión en la comarca bañezana, en dos volums. L’any 2010, el volum 1: Algunas consideraciones previas i l’any 2013, el volum 2: Los prolegómenos de la tragedia, en dos toms (tom 1: 1808-1931; tom 2: 1931-1936), i un DVD amb més de 4.000 arxius.

Fruit de les seves investigacions sobre la Guerra Civil i la repressió franquista a la comarca de La Bañeza i en d’altres nombrosos territoris lleonesos, preveu publicar pròximament una obra nova, en la qual treballa des de 2014: Cuando se rompió el mundo. El asalto a la República en la provincia de León. Des de l’any 2005 difon els resultats de les seves indagacions en el web Otoño 1936. La represión franquista en Jiménez de Jamuz, pueblo leonés de la comarca bañezana [www.jiminiegos36.com].

I. Diaris del soldat republicà Jaume Cusidó Llobet (transcripció i notes: José Cabañas González).-

1. Monistrol. Diari de la mobilització.- 2. Retirada. Diari de la desbandada i dels camps d’internament i de concentració.- La retirada. Els camps de sorra francesos. Del «camp de Negrín» al «camp de Franco.- La repatriació per Irun. A la plaça de braus de Sant Sebastià.- El camp de concentració de Casa Ponga a Valencia de Don Juan (Lleó).

1. El desconegut camp de concentració de presoners de guerra i presentats de Casa Ponga a Valencia de Don Juan (Coyanza).- 2. Presoners de guerra catalans morts entre gener i desembre de 1939 al camp de concentració de San Marcos a Lleó.- 3. Referències i testimonis de reclusos i presoners de guerra al gulag lleonès.- La presó-camp de presoners de San Marcos a Lleó.- El camp de concentració de Santa Ana a Lleó.- Els camps de Santocildes i de La Pajera (o Santa Ana) a Astorga.- Més sobre San Marcos i altres camps de concentració franquistes.-

1. Ressenyes i relacions d’alguns captius catalans en presons, camps de concentració i destacaments penals de la província de Lleó.- 2. Ressenyes i relacions d’alguns captius balears i valencians en presons, camps de concentració i destacaments penals de la província de Lleó.- 3. Presoners de Vinaròs al camp de concentració de Santa Ana a Lleó.- 4. Índex alfabètic de captius a San Marcos de Lleó amb cognoms de possible filiació catalana o valenciana.- 5. Presoners de guerra i presos del franquisme: dependències, diferències, trajectòries, confluències.-

Ja fa gairebé cinc anys, vaig escriure un pròleg molt elogiós al segon volum de l’obra de José Cabañas González La Bañeza 1936. La vorágine de julio. Golpe y represión en la comarca bañezana (Los prolegómenos de la tragedia). Com vaig comentar llavors, ell és un dels historiadors locals sense els quals no sabríem res de les atrocitats comeses en moltes províncies, ni del desenvolupament bèl·lic que hi va haver. Pertany al grup d’investigadors minuciosos autors de treballs imprescindibles, i el seu sobre La Bañeza (Lleó) és en camí de ser reconegut com un dels clàssics de la història local de la Guerra Civil espanyola. Per tant, els lectors fa temps que esperem la resta de volums de la seva obra mestra.

Tanmateix, aquest llibre que ens lliura ara no forma part de l’obra esperada tan ansiosament sinó d’una altra que li suposa una aturada en el camí. Que sigui així ho puc entendre fàcilment. Ho dic amb coneixement de causa perquè en diverses ocasions, durant el llarg procés de produir llibres com la meva biografia de Franco, El holocausto español, el meu estudi de les víctimes civils de tots dos bàndols de la guerra, i fins i tot el meu llibre actual, he descobert coses tan interessants que m’he vist incapaç de resistir la temptació d’abandonar el llibre que era la meva obligació acabar per seguir una nova pista. De fet, per molt que puguem lamentar que José Cabañas hagi aparcat la tercera part de la trilogia sobre La Bañeza, ens consola en canvi el seu estudi substanciós d’allò que ell anomena el gulag de Lleó, i el seu descobriment i reproducció dels Diaris dels últims mesos de la guerra i dels primers del franquisme del soldat republicà Jaume Cusidó Llobet, que és una troballa d’importància cabdal.

Refugiats civils es dirigeixen per carretera des de Barcelona cap a la frontera francesa (25 de gener de 1939). >>>>

En conjunt, el volum constitueix un treball impressionant. Primer, treu a la llum un tema pràcticament desconegut fins ara: el camp de concentració de presoners de guerra, antesala d’altres llocs de treball esclau, que va existir a la localitat de Coyanza (Lleó), nom que també rep Valencia de Don Juan. Després, afegeix informació ingent sobre el camp de presoners de San Marcos, el camp de concentració de Santa Ana de Lleó i els camps de Santocildes i La Pajera (o Santa Ana) d’Astorga. Finalment, revela una dada que s’havia mantingut gairebé en el silenci més absolut: els més de 290 catalans assassinats a Lleó.

Les investigacions de Cabañas ens porten a profunditzar en la matèria, a partir dels Diaris d’un dels presoners reclosos a Coyanza, Jaume Cusidó, comptable de Sabadell, el fill del qual va posar-los a disposició de l’investigador. Ell no va ser l’únic sabadellenc que va passar pel camp de Coyanza, però, que sapiguem, sí que va ser un dels pocs presoners que va dur un diari mentre estava confinat en un camp de concentració o de treball, i en el seu cas ens va llegar una descripció fidel de com era la vida allí, encara que, per descomptat, no tots els camps eren iguals. El fet d’haver estat escrit dia a dia el dota d’un valor afegit, perquè no hi ha cap possibilitat que el transcurs del temps n’hagi alterat els records. Jaume Cusidó ens descriu, en els seus Diaris, tant les relacions que es donen entre els presos com les que es donen entre ells i els vilatans de Coyanza. Tot contextualitzat, al seu torn, en la transcripció que Cabañas fa del dietari original en català.

El llibre conté la versió catalana dels Diaris, i, com passa amb les altres obres de Cabañas, no només ajuda els historiadors professionals —seran comptadíssims els qui coneixeran les dues qüestions: l’assassinat de gairebé 300 presoners catalans a Lleó, i els diversos i abundants camps de concentració i batallons de treball forçat que es van instal·lar a la província lleonesa—, sinó que també proporciona una lectura a vegades esborronadora a l’aficionat a la història. Les seves notes i explicacions aporten un coneixement molt ampli per aprofundir en tots dos assumptes.

Un aspecte molt destacable és la qualitat humana que destil·len aquests Diaris, tant per part de l’autor com per part de les dones de Valencia de Don Juan que, amb generositat enorme, ajudaven els presoners –més de mil en algunes èpoques— socorrent-los amb aliments i rentant-los la roba. Una nota trista d’un llibre ja tan trist com important és el que ens revela sobre l’efecte de quaranta anys de rentat de cervell franquista entre els descendents d’algunes d’aquelles benefactores, que quan Cabañas mira d’entrevistar-los i de posar-los en contacte amb familiars d’antics presoners als quals llavors van ajudar solidàriament, ara són reticents a parlar-ne amb l’investigador.

L’encert de transcriure íntegrament els Diaris de Jaume Cusidó afegeix una nota tremendament propera al text, no només pel que fa a les seves reflexions personals, sinó també pel que ens mostra del temperament pacient i serè de l’autor, que ens ofereix una visió de la Guerra Civil molt diferent de les de ràbia o agressivitat que impregnen altres diaris. La inclusió, també, de les cartes escrites entre el Cusidó captiu i la seva dona és un altre gran encert, i amplia tot el que he dit anteriorment. A més a més, treu a la llum la censura que imperava en aquella època, ja que l’esposa hi aboca frases que segurament en un altre context no les hauria inserides. Emociona la tendresa que traspua el text, com succeeix quan el pare, en una de les cartes adreçada al fill, que és un nen petit, li comenta coses sobre la mona de Pasqua amb què l’obsequiaran.

No tinc cap dubte que aquest llibre obrirà portes noves sobre una temàtica encara força desconeguda, i que ajudarà els investigadors a entendre més i millor l’horror que van ser la presó i camp de concentració de presoners de guerra de San Marcos a Lleó i els altres de la ciutat i de la província; i, evidentment, sobre la Guerra Civil espanyola. Una altra vegada, tenim un deute amb José Cabañas.

<<<<<<< Situació del camp de concentració de Santa Ana (dins el cercle), amb la catedral de Lleó al fons.

Al llarg dels últims anys, he estat indagant al voltant del que va succeir a la vila de Valencia de Don Juan (o Coyanza, com també és anomenada aquesta població del sud de la província lleonesa) durant la passada Guerra i la postguerra, intentant saber de quina manera hi havien transcorregut els dies del cop militar de juliol de 1936, l’abast i els detalls de la repressió que els insurrectes vencedors van aplicar posteriorment als republicans i esquerrans derrotats del lloc i de la comarca, i sobre el camp de concentració de presoners de guerra que s’hi va establir durant un cert període de temps en aquella època, del qual fins llavors era molt poc el que se’n sabia.[1] Durant aquestes tasques i en aquesta pretensió, ja anava comptant amb l’ajut impagable de l’amic Fernando González Pardo, carter jubilat, incansable i sol·lícit recollint d’aquí i d’allà, d’uns i dels altres, informacions i dades que posava gentilment a la meva disposició.

Al seu treball de camp esforçat i valuós li dec haver tingut l’oportunitat de contactar el maig de 2015 a Sabadell, per la seva mediació, amb Montserrat Dalmau, filla d’Àngel Dalmau Ruiz i neta d’Andreu Dalmau Gambut. Pare i fill van ser dos dels milers de catalans enviats a camps de concentració i a d’altres llocs de reclusió denigrants de la província de Lleó quan la contesa declinava i donava pas a una postguerra igual de tràgica. Tots ells van patir la dissort d’haver de conèixer la vila de Coyanza des de l’interior dels barracons i dels filats del camp que es va habilitar al lloc on hi havia hagut els magatzems dels tallers Casa Ponga.

El contacte amb Montserrat Dalmau em va fer descobrir —també per mitjà de Fernando González— que havien estat bastants més els veïns de Sabadell que llavors van sofrir desventures semblants (sempre injustes i immerescudes) en el mateix recinte aflictiu des d’on s’albirava la silueta del castell derruït, els altells i els turons de l’ermot proper, les plançonades bigarrades i les pollancredes que creixen a les ribes de l’Esla. Un d’ells va ser Jaume Cusidó Llobet, i d’aquesta manera em vaig poder comunicar amb el seu fill, Josep Cusidó Muñoz (finat el 27 d’agost de 2019), i saber per ell dels Diaris que el seu pare havia anat escrivint en aquell temps, tant durant la militarització, quan va ser mobilitzat, com durant la seva retirada a França per l’empenyiment de les armes «nacionals» en la seva ofensiva per prendre Catalunya, formant part de l’Exèrcit Popular de la República; sobre el seu pas pels camps d’internament ignominiosos de les platges franceses al febrer de 1939, la repatriació i la tornada des d’allà cap a l’Espanya de Franco per Irun i, després d’una curta però penosa estada reclòs a Sant Sebastià, la destinació a començaments de març com presoner de guerra al camp de concentració de Valencia de Don Juan, on es va quedar fins a la primera setmana de maig d’aquell any, quan —alliberat condicionalment o provisionalment— va tornar a la seva llar amb els seus.

Josep Cusidó Muñoz em va concedir, a través del seu fill, Jaume Cusidó Morral, la deferència inestimable i el gran honor, que els agraeixo molt, de confiar-me i deixar a les meves mans el tresor personal i familiar del Diari original que el seu progenitor havia escrit en català, i em vaig aplicar a transcriure’l i a afegir-hi notes, moltes procedents de les vivències i els records que altres protagonistes i partícips en els fets d’aquell moment històric havien deixat consignats al seu torn. Aquestes vivències contextualitzen en el temps i l’espai tot allò que l’autor apunta i va narrant seguint el fil del que li va passant, atès que constitueixen un document i una font de primer ordre i de valor enorme per al coneixement de totes aquelles vicissituds particulars que llavors formaven part d’esdeveniments col·lectius marcats i decisius, des del relat en primera persona de qui els va viure; importància que va creixent, i molt, en tot el referent a la descripció que fa de la seva estada com a presoner de guerra al camp de concentració de Coyanza, perquè treu a la llum, en gran mesura, fins a quin punt, com ja he dit, ens era desconegut fins ara aquest camp. És per això que vaig creure que valia la pena donar-los a conèixer per si mateixos, de la forma i en el llibre que el lector té ara a les seves mans.

Amb tot el que Jaume Cusidó Llobet anota en els seus Diaris no només ens il·lustra sobre l’estat i la situació del lloc de reclusió, les condicions de vida que s’hi imposaven, i els abundants detalls sobre el funcionament i la quotidianitat al camp de concentració de presoners de guerra i presentats de Valencia de Don Juan. També ens mostra com eren les relacions que s’establien entre els nombrosos, forçats i afligits residents (que en algunes èpoques passaven del miler) i els veïns i veïnes de la vila; i és justament en aquest aspecte que els apunts de les pàgines que escriu ens mostren les moltes i variades maneres i ocasions en què els vilatans manifestaven el seu bon tracte, l’ajut desinteressat i la seva estima i miraments envers aquells éssers atribolats als quals les circumstàncies tràgiques dels temps foscos que llavors es vivien, de por i tota mena privacions, havien convertit en víctimes desgraciades. Així, la polida cal·ligrafia de les seves ratlles es transforma en un bell cant a l’humanitarisme i la solidaritat dispensada majoritàriament pels vilatans despresos i compassius de Coyanza als «galiots» que penaven al seu poble en aquella època; n’hem pogut completar i exposar la filiació d’alguns d’ells amb l’ajut de Fernando González i, també, de Lorena Domínguez González i dels seus parents de la vila.

De tot allò que el soldat republicà presoner de guerra (en el seu cas, més pròpiament dit «presentat» des de França per la repatriació) Jaume Cusidó registra i descriu en els Diaris, en transcendeix també la bonhomia de l’autor, una persona madura (tenia 34 anys d’edat) i prudent, serena i estable, cristianament resignada en vista del destí trist, injust i immerescut que té al davant, mentre confia amb fortalesa que al final s’imposi la justícia (fins i tot aquella justícia que era tan injusta); un de tants i de tantes que van haver de patir en carn i ànima pròpies, ells i els seus pròxims, les ignomínies i els drames d’una guerra que altres havien desencadenat.

He afegit a la transcripció literal en català dels Diaris de Jaume Cusidó, contextualitzats amb les notes, nombrosos documents relacionats amb la seva trajectòria vital al llarg d’aquell període; una ressenya molt breu de la seva vida posterior; la translació d’alguna de les cartes que el presoner va intercanviar, escrites obligadament en castellà, amb la seva família de Sabadell mentre estava confinat al camp de Coyanza; el resultat de les meves indagacions sobre el camp de concentració —fins ara tan desconegut— que es va habilitar als tallers Casa Ponga durant els anys de la guerra i el començament de la postguerra; més de vuitanta imatges —d’època la majoria, moltes intercalades en el text— que acosten avui als nostres ulls els esdeveniments d’aquell passat, i l’ahir d’alguns llocs on va transcórrer allò de què l’artífex dels diaris va deixar constància escrita, també els que llavors van ser estacions de viacrucis per a ell i per a tants d’altres; una extensa relació nominal (que inclou lloc de naixement, professió i data) dels gairebé tres-cents presoners de guerra catalans enterrats a les fosses comunes del cementiri de Lleó durant l’hivern i la primavera de 1939, afusellats al camp de tir militar lleonès de Puente Castro després de treure’ls del camp de concentració de San Marcos, el camp matriu de tots els de la resta de la província, o bé finats entre els seus murs per malalties i privacions; una altra relació amb les filiacions i ressenyes detallades dels més de 540 de la mateixa procedència (entre els quals abunden els tarragonins) que van sobreviure al seu pas per aquell camp o per un altre dels almenys sis camps de concentració més que van constituir una espècie de gulag lleonès particular, abjecte i vergonyós, o per les diverses presons i els nombrosos destacaments penals i batallons de treball forçat que sembraven les terres lleoneses; una àmplia sèrie de referències més detallades sobre molts dels uns i dels altres a qui els va tocar la dissort de patir algun d’aquells recintes aflictius i afrontosos on s’imposaven majoritàriament (encara que sembla que no en tots) la deshumanització i la crueltat; i un grapat de testimonis colpidors deixats per altres presoners de guerra, la majoria també catalans, després d’haver sofert algun o diversos llocs de reclusió lleonesos, i les violències de tota mena, innombrables i brutals, que es practicaven en gairebé tots ells, en algun cas contrastats amb els relats complaents i falsejats, sobre la vida que s’hi feia, des dels mitjans de

comunicació del règim que els havia establert.

He inclòs també el cens (igualment com un Annex) —també amb notes amb les particularitats més notables i útils— de gairebé el mateix nombre de llevantins, la major part de Castelló, als quals se’ls va imposar sofrir infortunis semblants en els mateixos penosos escenaris (on van morir gairebé una vintena), seguit d’un llistat de presoners de la castellonenca Vinaròs que, des d’un altre camp lleonès (el de Santa Ana, a la capital), demanaven auxili a l’alcalde del seu municipi per sortir-ne lliures.

Ubicació del camp de concentració de presoners de La Pajera-Santa Ana a Astorga. >>>>>

A més, també he inclòs alguns apartats amb notícies que afegeixen dades noves sobre els camps de concentració de San Marcos i de Santa Ana de Lleó, i que de fet inauguren les que també ara comencem a tenir sobre altres dos camps —igualment amb prou feines coneguts— instal·lats a Astorga: el de Santa Ana (o La Pajera), el qual dilucido definitivament que era un camp situat a Astorga, de nom coincident amb el radicat a la capital (diferent d’aquell i no el mateix i únic; fins ara se suposava que els escassos testimonis que situaven aquest camp a Astorga el confonien amb l’establert a Lleó); i un altre, que en alguns documents apareix al quarter de Santocildes com a camp de concentració d’Astorga, radicat en aquell recinte militar immens, les instal·lacions del qual compartien els seus presoners de guerra amb els reclusos de la presó que també l’habitaven; una coexistència d’uns i altres en el mateix reducte similar a la situació que es donava a San Marcos de Lleó fins a començaments de 1939, que crec que tampoc ha estat, fins avui, nítidament aclarida ni remarcada, com tampoc no ho ha estat la dedicació de la Presó de Partit d’Astorga com a Presó de Dones durant alguns anys de la guerra i de la postguerra, des que en aquella data San Marcos va deixar de recloure presos i preses per continuar confinant només presoners de guerra, un fet que també revelo ara.[2]

Amb tot això, entenem que tant les penoses odissees que s’expliquen de Jaume Cusidó i de la resta de persones que en van deixar testimoni com els llocs on van transcórrer s’inscriuen en un fenomen o fet històric de més abast i amplitud: el dels milers de soldats republicans, molts d’ells catalans i llevantins, presoners de guerra o «presentats» (desertors o «passats» a les forces que s’anomenaven nacionals, al front mateix o després, repatriats des de França), destinats des de mitjan 1938 als camps de concentració lleonesos; molts d’ells hi van acabar els seus dies, mentre que als supervivents més afortunats de la reclusió dins dels seus murs els va quedar un record profund i amarg de tot el que hi van patir, que els acompanyaria la resta de les seves vides. Un episodi de la història de Lleó ara per ara pendent d’estudi, i que s’aborda en aquesta obra. Amb tots aquests retalls d’allò que ve a ser un mateix llençol, vaig anar ordint aquest llibre, que considero que pot ser d’interès no només per a qui des de Valencia de Don Juan o Sabadell, a Catalunya o al Llevant, pretengui saber dels tràngols diversos i desgraciats viscuts per alguns dels seus antics conveïns o paisans en uns temps tant durs i difícils, sinó també per a qualsevol persona que desitgi aproximar-s’hi i mirar de prop el que va ser el nostre passat recent, en què, enmig d’episodis tan bàrbarament negres i terribles com els que aquí es recullen, hi va haver fulgurants i solidàries espurnes d’humanitat i d’altruisme com les que també expliquem, i que en aquest cas parlen tan bé dels vilatans de Coyanza d’aleshores.

Així, doncs, els continguts esmentats componen les dues peces o seccions —interrelacionades— en què s’estructura el llibre. El títol, Convulsions, remet a la referència que en fa el llavors ja expresoner de guerra Jaume Cusidó, quan remata els seus Diaris, a elles i a les tragèdies a què van abocar, i als desitjos que no es repeteixin; l’hem adoptat per jutjar-lo idoni per a un treball com aquest, on es mostra un feix extens de les abundants commocions i calamitats (personals, familiars, col·lectives) que uns temps esdevinguts adversos per les intervencions deplorables d’alguns que els van viure contra els seus propis compatriotes, van venir a representar per a tants; una part de les moltes que van acompanyar aquella guerra civil que va ser «la més horrible i infausta de les convulsions que va consignar la història». Les fonts utilitzades han estat les que s’indiquen puntualment i concretament en els passatges respectius de l’obra, a més a més d’altres, més genèriques, que es mostren en l’apartat corresponent.

Agraeixo també, molt especialment, tant ajut rebut i tan valuós: a més dels ja esmentats Jaume i Josep Cusidó (D.E.P.), a Fernando González i Lorena Domínguez; a l’antropòloga d’arrels lleoneses Lala Isla Ortiz, per les seves aportacions encertades i útils i la seva assistència productiva des de Londres; al cronista municipal i paisà Porfirio Gordón Vidal, per la seva; al periodista i investigador Carlos Hernández de Miguel, per la lectura prèvia de l’obra, la valoració, les aportacions profitoses i els suggeriments; al responsable d’Editorial Base, Santiago Sobrequés, pel seu interès en aquest treball i per considerar-lo mereixedor de fer-lo conèixer; a l’historiador lleonès Alejandro Valderas Alonso, per la seva contribució en la troballa de testimonis de catalans captius a Lleó; a Martina Cechova (D.E.P.) i Antonio Arnau, responsables del Centre de Documentació de la Guerra Civil Espanyola de la Fundació Caixa Vinaròs, per les seves notícies sobre presoners vinarossencs a la nostra terra; als companys i companyes de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH), per tants ajuts personals i per la seva impagable labor humanitària de tants anys; als gestors del Memorial Democràtic de Catalunya, per interessar-se en aquest llibre i donar-li suport i acollida; als encarregats de l’Arxiu Municipal d’Astorga (Lleó), per la seva recerca d’algunes imatges d’època; als responsables dels arxius dels Centres Penitenciaris de Burgos, Zuera (Saragossa) i Badajoz, per les investigacions realitzades a partir de la seva documentació històrica; al professor emèrit d’Història Econòmica de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Esteve Deu Baigual, i als regents del Museu d’Història i de l’Arxiu Històric de Sabadell, Joan Comasòlivas i Font, Genís Ribé i Monge i Jordi Torruella i Llopart, per tantes dades interessants sobre la història contemporània de la ciutat de Sabadell.

Consti el meu agraïment singular i profund a Mercè Casademont Colomer, per l’entrega i l’esforç de la seva traducció tan laboriosa i acurada, pel zel extrem i l’exquisida sensibilitat lingüística i històrica que hi ha esmerçat, a més de les seves nombroses indagacions i aportacions d’informació i dades, amb abundants detalls que han contribuït a enriquir notablement aquest treball.

Dec especial gratitud a l’egregi hispanista i professor Sir Paul Preston, pel repetit i magnànim regal del seu pròleg, que representa i significa tant per a aquest modest investigador que el té com a mestre d’historiadors i que segueix des de sempre tota la seva fecunda i imprescindible producció historiogràfica.

[1] Tot això forma part del projecte més ampli d’explicar detalladament què va passar a la capital lleonesa i en altres poblacions de la província (Astorga, La Bañeza, Veguellina de Órbigo, Santa María del Páramo, Valderas, Mansilla de las Mulas, Ponferrada, Villablino, Boñar, Cistierna, d’altres d’El Bierzo i La Montaña lleonesa, Sahagún de Campos, Valencia de Don Juan, i diverses més), entre els dies 18 i 31 de juliol de 1936, quan es va produir el cop d’Estat contra la República i es va iniciar la Guerra Civil que duraria gairebé tres anys. I d’explicar, també, la repressió que en algunes d’aquelles localitats es va aplicar als vençuts, des d’aquell moment i durant un temps llarg. Els resultats d’aquest projecte (en què estic treballant des de febrer de 2014) seran publicats pròximament per Ediciones del Lobo Sapiens en el llibre Cuando se rompió el mundo... El asalto a la República en la provincia de León. Comptava d’incloure-hi, com un més dels seus Annexos, aquests Diaris del soldat republicà català Jaume Cusidó Llobet.

[2] L’any 2004 l’historiador Gabriel Cardona deia: «resultaria il·lògic excavar una fortalesa púnica o una necròpolis fenícia i menysprear el llegat històric que guarden les trinxeres de Madrid o les tombes de l’Ebre»; o —afegeixo jo— els camps de concentració de presoners de guerra situats a Lleó, dels quals ara comencem a conèixer algunes dades o a saber-ne quelcom més. Tanmateix, sembla que això és el que fan alguns responsables de les nostres institucions provincials i locals.

Vista aèria parcial de la vila de Valencia De Don Juan. S’hi observa l’estació, els dos trams dels tallers Casa Ponga, convergents en V, i a la dreta el més curt d’ells, que allotjava el camp de concentració. S’hi remarca la zona amb filats (c. 1947). >>>>>>

Diaris del soldat republicà Jaume Cusidó Llobet

..............................................................

Dimecres dia 22[1] ( març de 1939)

Rebo telegrama de casa i envio un altre de contestació. El contacte és ja continuat i podem així canviar mútues impressions.

Avui és l’amic Lipiz, el que obsequia amb dinar extraordinari, degut a haver rebut diners.

Bona estona de la tarda la passo amb l’amic Morral, que espera poder marxar a Lleó amb els dos amics que ha vingut a buscar, doncs allà hi ha la Junta Classificadora[2] que concedeix o no la llibertat.

Una vegada enviats els Avals a Lleó pel nostre Jefe de Camp, autoritzen pocs dies després per anar a aquell lloc els avalats i llavors allà, «baix» interrogació als interessats, decideixen.[3]

Es diu que passen un parell de dies tancats a San Marcos, que és un edifici de Lleó en el què hi ha molts presos i s’està molt malament.[4] D’entrada, fan tallar els cabells al rape i per dormir s’ha de buscar algun racó per terra, si no et toca dormir sobre les lloses d’un pati. Tothom tem els dos dies que s’hi passa, però almenys, quedes ja en llibertat. El poc i dolent menjar que donen degut al contingent d’homes que hi ha, això no compta davant de poder tornar a casa.

Avui ens permetem el luxe de berenar. Com disposem de diners i manera d’adquirir menjar, podem donar-nos aquests gustos.

L’amic Tort rep diners, això vol dir que demà ho celebrarem.

......................................................................................

[1] Intentant guanyar-se la bona voluntat de l’enemic, el Consell Nacional de Defensa de Casado va dissoldre el SIM republicà, el Servei d’Intel·ligència Militar creat el 9 d’agost de 1937 pel llavors ministre de Defensa Nacional Indalecio Prieto per limitar les activitats de quintacolumnistes, anarquistes, «incontrolats» i d’altres desestabilitzadors. Es va ocupar també de les tasques de repressió a la rereguarda republicana, per la qual cosa no gaudia de bona reputació entre la gent.

[2] Es tractava d’una de les Comissions de Classificació de Presoners de Guerra i Presentats, que depenien de la ICCP, per catalogar-los segons el seu grau d’afecció o de desafecció al Glorioso Movimiento Nacional, sobre la base de la seva presumpta o comprovada conducta o responsabilitat —segons els insurrectes—, amb la finalitat d’incloure’ls, d’acord amb el que en resultés, en alguna de les cinc categories o grups contemplats (les A, AB o Ad, B, C, i D que abans hem ressenyat), i d’aplicar-los els tractaments o destins corresponents.

[3] La Comissió Classificadora decidia la seva categoria, i amb aquesta el seu futur, sobre la base de la informació obtinguda durant l’interrogatori, l’aportada en els avals o garanties aconseguides pel presoner, i la provinent d’una sèrie d’informes demanats a les noves autoritats i a les persones d’ordre de la seva localitat de residència i a d’altres instàncies sobre la seva activitat passada i els seus antecedents,

[4] El camp de concentració de San Marcos, que llavors sembla que funcionava com de Classificació de tots els presoners de guerra dels camps existents a la província —els altres de la capital (Santa Ana, el Col·legi Ponce de León i l’Hospici Provincial) i els d’Astorga (l’establert a la caserna de Santocildes i el de Santa Ana, conegut també com La Pajera), a més del de Valencia de Don Juan—, ja gaudia d’una trista, vergonyosa i molt merescuda fama d’inhumanitat i crueltat. Una mala fama que es va mantenir durant molts anys, especialment a Catalunya, entre els nombrosos catalans que hi van passar, els seus descendents i altres persones properes. Va arribar a allotjar durant algun període del seu funcionament més de 10.000 homes i 300 dones (quan no n’hi cabien més de 4.000). Hi van ser enviats molts soldats catalans capturats en l’ofensiva de Catalunya, i dels nombrosos homes (almenys 272) que van morir a Lleó durant els mesos de febrer, març, abril i maig de 1939, molts (gairebé tots) eren catalans tancats dins dels seus murs. En el mateix edifici de San Marcos havien coexistit fins a finals de 1938 el camp de concentració de presoners de guerra —que des d’aleshores va ocupar-lo en exclusiva— i la Presó, dissolta en aquella data, en la qual hi havia hagut detinguts governatius i presos, aquests ja penats o preventius encausats esperant ser jutjats en consells de guerra. També es donava la mateixa coexistència —que en aquest cas persistia— en el quarter de Santocildes a Astorga. Més endavant tindrem ocasió de conèixer molts més detalls dels patiments dels confinats a San Marcos, a través d’alguns testimonis de presoners catalans que el van patir.

Testimonis de captius catalans al gulag de Lleó

....................................................................................

Quant al segon dels camps d’Astorga, el ja citat Joan Llarch recull en la seva obra de 1978 Campos de concentración en la España de Franco (p. 101) el testimoni de Federico Sanés, a qui també ens hem referit ja, qui al·ludeix a un altre camp de presoners de guerra d’Astorga amb el mateix nom que un dels de Lleó, tot i que amb diferent ortografia, i en diu:

Des de San Marcos em van traslladar, amb uns altres més, al camp de Santana [sic], a Astorga. Aquest havia estat una fàbrica en els seus millors temps. El pis era de fusta, i com que l’hivern era molt fred, quan a les nits calia sortir al pati per orinar hi anàvem de tres en tres, recolzats els uns amb els altres, perquè el terra del pati era envidrat pel gel i hi patinaves diverses vegades abans d’arribar al sòcol del pati on es dreçava la xemeneia de la fàbrica[1] i al voltant de la qual s’hi feien les necessitats. A causa del fred intens que feia a Astorga, alguns, per mandra d’abandonar la relativa escalfor animal de l’interior de la nau on dormíem, no tenien escrúpols, i a les nits orinaven en el plat d’alumini que servia per al cafè del matí. Després n’abocaven el contingut per les escletxes del pis de fusta. El líquid tebi plovia sobre els qui dormien a la planta de sota, que es despertaven originant-se la corresponent cridòria de protestes arreu com a sarcasme de la pròpia misèria comuna que a tots ens devorava.[2]

..........................................................................................

[1] També al pati del camp de concentració de Santa Ana de Lleó s’hi dreçava una xemeneia de maons, cosa que ha pogut contribuir a la confusió i als dubtes mantinguts fins ara sobre si es tractava o no del mateix camp, si els que s’hi referien podien equivocar-se en la ubicació. Avui dia podem afirmar amb certesa que, amb el mateix nom, eren dos camps diferents.

[2] En gestionar la misèria consistia l’organització del dia a dia dels presoners de guerra en els camps de concentració i en els batallons de treballadors, i dels presos a les presons (Javier Rodrigo, op. cit. [2008]).

<<<<<< Vista de la façana i de l’esplanada d’accés al quarter de Santocildes.

Ressenyes d'alguns captius catalans al gulag de Lleó

...................................................................................

Chavarría Martínez, Joaquín. De 64 anys (22 de desembre de 1874), natural de Bitem, vidu i pare de cinc fills, pagès, sense instrucció. Detingut el 23 d’abril de 1939. Sentenciat el 20 de juny de 1939 a Tarragona en el sumari 1.875/39 per rebel·lió a 20 anys de reclusió menor. Ingressat el 24 de juliol de 1939 procedent de la Presó Provincial de Tarragona. En presó atenuada des d’agost de 1940. Pena commutada per sis anys de presó menor al maig de 1941. Llibertat definitiva a l’abril de 1945. Miembro del Comité Revolucionario o Subconsejo Municipal, destacó por sus manifestaciones a favor de la causa marxista, diciendo que había que matar a todos los fascistas y curas, y prometiendo 100 pesetas a quien le dijera dónde había un fascista escondido. Según informe del alcalde, era un significado izquierdista antes del Movimiento, observó buena conducta durante la dominación rojo-separatista, y como consejero municipal, pues aunque se cobraron algunas pesetas a los elementos de orden para sufragar las barricadas, se opusieron en todo momento a los perturbadores y asesinos forasteros que con frecuencia visitaban la localidad, consiguiendo que no se cometieran en ella desmanes ni atropellos.

.....................................................................................

Espinar Aguilar, Miguel. De 23 anys (27 de febrer de 1916), natural de Níjar (Almeria) i veí de Montblanc, solter, estudiant. Jutjat amb 14 més i condemnat el 31 de maig de 1939 a Tarragona en la causa 1.376/39 per rebel·lió a 20 anys de reclusió menor. Ingressat el 24 de juliol de 1939 procedent de la Presó Provincial de Tarragona. Pena commutada per sis anys de presó menor al març de 1944. Llibertat definitiva a l’abril de 1945, trobant-se en llibertat condicional. Afiliado a Esquerra Republicana, al iniciarse el Movimiento se afilió al Partido Socialista Unificado. Desempeñó en el pueblo el cargo de secretario de Abastos. Llamado por su quinta fue al frente rojo, ingresando voluntariamente más tarde en una Academia de Ingenieros de la que salió con la graduación de teniente, dedicándose en el frente a trabajos de fortificación. [Miguel Espinar Navarro –segurament el seu pare— va ser condemnat a reclusió perpètua en la causa 4.549/39.]

#Ricart Labernia, Joaquín. De 26 anys (31 de maig de 1913), natural d’Ulldecona, solter, pagès. Jutjat amb d’altres i condemnat el 26 de setembre de 1938 a Saragossa en la causa 544/38 per auxili a la rebel·lió a 12 anys de reclusió menor. Ingressat el 27 de desembre de 1939 procedent de la Presó Provincial de Lleó, a la qual el conduïen el gener de 1939 des de la Presó Central de Valdenoceda. El novembre de 1940 es trobava redimint pena per treballs d’horta i moviment de terres. Traslladat al gener de 1941 al destacament de treballadors de Santa Bárbara (Puebla de Sanabria, Zamora) per redimir pena treballant en la construcció del ferrocarril Zamora-Ourense. Pena commutada per sis anys de presó. Llibertat definitiva al maig de 1944. Afiliado a la UGT antes del Movimiento, una vez iniciado fue durante un tiempo representante del Ayuntamiento marxista de Ulldecona en el Barrio de San Juan del Pas, distinguiéndose por su actuación izquierdista y exigiendo que se hicieran efectivas diversas multas en dinero que se impusieron. Fue soldado en el Ejército rojo al ser movilizada su quinta.

..............................................................................................

..............................................................................................

Domingo Mas, Godofredo. De 43 anys (8 de desembre de 1896), natural de Castelló i veí de Vistabella, casat amb Amparo Gimeno Gallent i pare de quatre fills, jornaler, sense instrucció. Jutjat amb un altre i condemnat el 5 de novembre de 1938 a Castelló en la causa 1.082/38 per auxili a la rebel·lió a sis anys de presó major. Ingressat el 3 de gener de 1939 procedent de la Presó Provincial de Castelló. Al març de 1940 el traslladen a la Colònia Penitenciària Militaritzada de Dos Hermanas, 2n Batalló, per redimir pena treballant. En presó atenuada des de maig de 1941. De antecedentes izquierdistas, afiliado a la CNT. El 20 de agosto de 1936 fue en un grupo de 20 milicianos de la FAI a la masía de Benajes para detener a unos fascistas que allí se habían escondido, sin poder hacerlo porque la abandonaron la noche anterior, diciendo a los otros milicianos que «tenía una escopeta para matar fascistas».

Roca Miguel, Federico. De 47 anys, natural de València i veí d’Onda, casat amb Rosario Catalán Álvaro i pare de quatre fills, paleta, sense instrucció. Jutjat amb d’altres i condemnat el 10 de febrer de 1939 a Castelló en el sumari 360/39 per auxili a la rebel·lió a sis anys de presó major. Ingressat, amb un altre conveí, el 14 d’abril de 1939 procedent de la Presó Provincial de Castelló. A l’abril de 1939 l’inclouen per redimir condemna treballant en els serveis auxiliars de pelar patates. Mort a les sis del matí del 15 de novembre de 1939 a la Infermeria, d’urèmia, va ser enterrat en el cuartel Los Mártires núm. 5, fila 6, sepultura 3 del cementeri d’Astorga [posteriorment les seves despulles van acabar a l’ossari]. De ideología izquierdista y afiliado antiguo de la UGT, nombrado por el Comité Revolucionario local y actuando a sus órdenes para notificar verbalmente o por escrito a las personas que habían de ser detenidas la orden de presentarse en el Ayuntamiento, sin que resulte probado que se apoderase con ánimo de lucro de una cruz de plata perteneciente a la iglesia parroquial.

Targeta postal enviada a Madrid pel reclús Luis do Rego des de l’aglomeració núm. 11 de la
Presó Central d’Astorga, a la qual va ser destinat des de la presó madrilenya de Porlier (1939) >>>>>> ...................................................................................

Solau Martínez, Juan. De 28 anys (2 de febrer de 1912), natural d’Elda, casat i pare d’un fill, barber. Detingut el 2 de juny de 1939. Condemnat el 3 d’agost de 1939 a Sax en la causa 2.097/39 per adhesió a la rebel·lió a 30 anys de reclusió. Ingressa el 18 de juny de 1940 a la colònia penitenciària d’El Dueso, a Santoña (Santander), procedent del Reformatori d’Adults d’Alacant. Pena commutada per 20 anys de reclusió major al gener de 1943. Indultat al juliol de 1948, després d’haver passat per la Presó Central d’Astorga i redimir 1.086 dies de condemna pel seu treball en el Destacament Penal d’Orallo, a Villablino (Lleó). Significado izquierdista y gran entusiasta de sus ideales, desde el inicio de la dominación roja se presentó al servicio del Frente Popular, primero en Elda, donde le dieron una pistola, y luego en Sax, su pueblo, interviniendo en numerosos servicios de detenciones, registros y saqueos, habiendo detenido entre otros a Antonio Uñach, Pedro Torreblanca, Francisco Bravo Mataix (condenado a 6 años de internamiento en campo de trabajo), y fue a detener a Francisco Guzmán, pero no lo halló. Marchó voluntario al frente rojo y en agosto de 1938 fue designado Comisario Político de la 2ª Compañía del Batallón de Retaguardia nº 11 que se hallaba en Murcia, yendo también a otras plazas. Se encontraba presente cuando se quemaron las imágenes y objetos sagrados de la iglesia, tomando parte en los hechos.

................................................................................................